Quin periodisme ens queda? Aquesta és la pregunta del milió.
Si entenem que un periodista és aquell que informa, aquell que busca la seva subjectiva objectivitat per a realitzar una tasca massa poc valorada i profundament pervertida, hem de creure en una ètica professional de la que ja només se’n sent parlar.
L’ètica, que transmet uns valors professionals al periodista i que fa que el periodisme no sigui una arma de poder pels que manen, s’ha transformat en allò deixat de banda fins i tot per les pròpies persones que l’haurien de vetllar.

D’aquesta manera, si analitzem el periodisme actual no ens queda cap altre remei de dir que és una bona merda, que no hauria de ser així, que el periodisme mateix va contra els seus propis principis, que ha tergiversat completament la seva funció i que el periodisme s’ha malcriat, ha utilitzat la seva arma més perillosa per deixar-se gairebé moribund: s’ha manipulat i ha desaparegut com a tal. Vista la lamentable trajectòria que ha anat adquirint el periodisme, començaré a anomenar-lo amb un nom que li escau una mica més en el temps actuals: “quart poder”.

Així doncs, parlem de que la simple tasca de transmetre i rebre informació ha passat, de ser un privilegi de la democràcia, a ser un poder manipulador. I fins i tot en podria dir més, ha passat de ser el quart poder, a ser el primer, per davant del legislatiu, l’executiu i judicial.
Els ha deixat de banda per una sola raó. Les masses s’han convertit justament i, com el seu nom indica, en masses de gent sense personalitat, en masses que accepten uns fets sense contrastar, en masses que canvien d’ideologia sòls pel fet de canviar la moda, en masses que ja semblen gairebé una cosa compacta. Si aquestes masses canvien de direcció les coses canvien: es poden canviar les lleis, el canvi de mentalitat pot portar a una diferent execució d’aquestes per part de diferents òrgans, i dins la justícia, podria semblar que allò més just fos, llavors, allò més injust.
Com podem veure, la cosa es complica i s’entrellaça. Els mitjans influencien per conduir pel “bon” camí a les masses, que, evidentment, han estat creades pels mitjans. Aquestes actuen d’acord amb el seu sentit únic i immutable de legalitat, que en realitat ha estat emès, d’igual manera, pels mitjans. I els mitjans, segons el meu parer, passen de ser el quart poder, a ser-ne el primer.

Així que el pati està complicat, el periodisme actual està podrit i bé.., seria important tornar a les arrels i fer una mica la legítima feina de l’informador, perquè la informació és un perill, i sense un mínim d’ètica, hi ha coses amb les quals no s’hauria de jugar.

La gent, allò que anomenem “la massa”, ha adoptat una postura estàtica i mostra una cara bruta de submissió. Caminen com soldats, en fila, amb un número com a identitat, no es miren, sols actuen, no pensen, no valoren, no critiquen, no es rebel·len.

A mi ja no m’escolten. Per a ells no sóc més que una imatge, un reflex d’un món exterminat per ells i per la seva avarícia.
Això és dolent, penso mentre desfilen per tot arreu.
S’han perdut tantes coses en aquest món…, la comunicació resta al fons de l’armari. Quin idioma deuen parlar?, em pregunto alhora que m’adono que fa mesos que no escolto un sol mot d’aquests éssers poc humans.
És en aquest moment en què entenc que si no tenen un pensament propi sinó manipulat, tampoc oden mostrar opinions diferents davant les distintes situacions. És trist tot plegat…

Tot va coincidint. Jo encara estic al mateix lloc que fa una estona. Les estones tampoc compten en aquest món, el temps és superflu.
Ara sé que ningú podrà pensar mai més en mi. Ningú que no sigui algú com jo, o tan sols jo.

Em sembla trist tot això, vull marxar d’aquí. No m’agrada tota aquesta gent sense sentiments i emocions. De sobte, com si tot estigués més lluny, paro atenció en mi. El meu rostre va empal·lidint per moments, sembla que es desfaci i en realitat és just això el que està passant. Noto com la primera llàgrima rellisca pel meu pòmul esquerre i un sentiment mai vist s’esvaeix davant els ulls.

Jo no vull ser com ells, no vull estar buida ni ser un número.
Comença la meva lluita i lluito amb totes les meves forces. Noto com tots els trossets de mi van caient a terra com si jo només fos pols. Jo no vull ser com ells!

I quan ja no em queden forces per lluitar, quan l’últim ideal resideix en mi, l’última opinió, l’última crítica, l’últim sentiment, i quan puc efectuar l’últim mot i escriure l’última paraula, quan ja no em queda res, prefereixo la mort abans de ser com ells.

Mai la submissió!

En aquests moments deixo a part el simbolisme que comporta la representació dels participants d’Eurovisió, principament perquè és la meva última preocupació aquest festival, però incideixo en que aquest “ESPECTACLE”, i ho remarco amb majúscules perquè ho és més que mai, és un insult a l’art de la música.
Ja no guanya qui tingui més talent i ho faci més bé, ni tan sols el país més econòmicament favorable a la UE, sinó que ara tot depèn de la pena mundial que faci cada país. Dit en altres paraules, cal baixar-se els pantalons i guanyar intercanviant música o “mitja música” per gent vestida de pollastre o “chiquis chiquis”.

Quanta gent s’hauria d’indignar per això? Quanta gent pensa que la música és un art? Quanta gent pensa que la televisió és un mitjà amb el qual s’ha d’informar verídicament a la població i oblidar tots els programes menja-cocos? Quanta gent pensa que quan aquestes dues coses s’ajunten de forma realment estúpida el món en què ens trobem es converteix en un acudit dolent?
Doncs la societat prefereix emocionar-se veien des de casa programes de salsa rosa i, com no, Eurovisió, i oblidar que existeixen milions de persones que es moren de fam cada minut.

Si és que.., cada vegada que giro la cantonada em sembla veure una bavosa més.. espero que només siguin il·lusions òptiques perquè no vull tornar massa enrere.

Puc dir, que em va sorprendre molt una carta que el Gran Cap Seatle de la tribu Suquamish va enviar el 1819 al president James Monroe dels EEUU. Aquesta carta va ser dirigida a l’anterior president amb motiu de protesta per la compra de les terres on Seatle i la seva tribu vivien.

El Gran Cap Seatle afirma humilment que li és impossible entendre que la terra, l’aire, l’aigua, les fulles verdes, la boira, el bosc, els arbres, els insectes…, es puguin comprar. Recordo les reflexions que aquest fa de la nostra societat: “tant és un tros de terra com un altre. La terra s’ha de veure com una germana, no com una enemiga. Vosaltres, quan us l’heu feta vostra, l’heu menyspreat i llavors us n’heu buscat una altra”.

Deia que no podia entendre que la mare terra es pogués tractar com un objecte que es compra, s’explota i es ven. També, a la seva carta vaig veure que concloïa dient que si els animals desapareguessin, l’home moriria acompanyat d’una gran solitud.

Amb gran angoixa, veient que tot el seu passat desapareix en mans d’aquells que tenen els ulls emboirats, afirma que la terra no pertany a l’home, és l’home que pertany a la terra.

Des de fa massa temps, l’ésser humà ha anat descobrint a poc a poc el poder de les coses materials, i certs grups dominants (reis, nobles, senyors feudals, burgesos…), han pres aquest poder com a únicament seu i s’han envoltat d’exèrcits, soldats i lleis, que han fet que un bé comú (la terra i els seus recursos) es convertís en un bé particular.

Avui dia, les coses no han canviat, diria més, sí que ho han fet, han aparegut descaradament països rics que dominen la Terra, i països pobres, que sobreviuen d’una manera gairebé inhumana.

Ara per ara les diferències econòmiques entre els països rics i els països pobres fan més por que mai, la desaparició dels règims comunistes ha matat una esperança “de drecera”, i si no podem parlar de pessimisme i desànim, sí que hem de reflexionar sobre com serà el futur d’una població que creix empobrida.

Cal dir, anecdòticament, que la diferència entre els països pobres i rics no es basa amb l’antiguitat d’aquests (suposem la Índia o Austràlia), tampoc la quantitat del territori n’és un motiu (suposem Japó que no té suficient territori agrícola i ramader per a una població amb què compta, i no obstant això és la segona potència econòmica mundial). Sens dubte, no ho és la intel·ligència, com ho demostren els estudiants de països pobres que tenen la possibilitat d’emigrar a països rics i assolir resultats excel·lents.

La diferència cal buscar-la a l’evolució històrica d’aquests països.

Quan el gran cap Seatle parlava de la societat que ens és propera, deia que la nostra ambició devoraria la Terra, deixant enrere tot un desert. Avui, si els països rics haguessin cancel·lat els deutes dels països pobres, s’haguessin salvat un mínim de 21 milions de nens. Avui, un de cada quatre nens, viuria més de cinc anys, i és que el cost de cancel·lar els deutes de 52 països pobres, és menys de 5 euros al mes per cada habitant dels països industrialitzats. El problema és que qui controla les exportacions agrícoles i ramaderes, els preus, la inflació, l’energia, el transport, el petroli…, no són ells, ni tan sols nosaltres; sinó només uns quants: se’ls pot anomenar rics que impedeixen als pobres competir en un món capitalista, se’ls pot anomenar rics que impedeixen als pobres viure tan sols.

Si el Cap Seatle ressuscités, segurament s’indignaria al veure fins a quin punt ha arribat el capitalisme.

(…)

En aquest planeta on vivim, potser ja només ens queda l’aire.

La informació d’aquests articles és abstracta, per tant, exigeix una explicació igual o més complicada. Tot i així, rectifico la meva observació. La informació no és més abstracte que la gent que l’aconsegueix entendre. I quan dic abstracte no especifico, tant sols dic abstracte. Podeu buscar al diccionari si no he solucionat el dubte, tampoc era la meva intenció fer-ho.
La qüestió és que, quan llegeixes articles de quart de pàgina, sembla que se t’obrin nous horitzons. M’explico. Vius en una bombolla fins que t’adones que a sobre de viure-hi, se t’acaba l’oxigen. I l’oxigen que és? Doncs simplement llibertat. S’acaba la llibertat.
Llavors, és quan el dia següent llegeixes un altre article de quart de pàgina. En aquest el camí s’amplifica i reflexiones sobre la llibertat. Una bombolla és la única cosa a la qual puc aspirar? La meva sortida? Observes des de dintre que a fora hi ha alguna cosa més… llibertat potser? Vas a dormir confús. Els teus horitzons s’han amplificat amb aquest nou text. Quan llegeixes el tercer article de quart de pàgina, arribes a escoltar a tota aquella gent “abstracta”, ni bona ni dolenta, que ha obert una mica més els ulls. Les seves veus penetren dins teu, i, quan te n’adones, sembla que les tinguis a dintre respirant oxigen d’un món millor a flor de pell. Sí, ben a flor de pell, perquè és llavors quan sents de veritat el significat d’unitat. En un món tant competitiu es van extingint els dubtes. Però és el mètode, no hi ha més..
bé, sí, hi ha un quart article de quart de pàgina..
però encara estic assimilant els tres primers.
És llavors quan em limito a escoltar a la gent que he après a admirar i reflexiono sobre el significat de llegir el diari al revés.

No sé si m’he expressat massa bé, diria que no, però ja ho he dit… tampoc era la meva intenció.

M’endinsava, atrevida dins la il·lusió,
em capbussava imaginant meravelles d’aquell món millor,
saltava dins el llibre sense pensar-m’ho gaire,
perquè m’agradava llegir
i perquè preferia les paraules abans que la guerra.

Per què em bategava el cor d’aquella manera?
Què en sabia jo d’aquella fantasia de dracs i nimfes?
Segurament, tots en sabem més del que ens pensem:
els dracs, com els tancs, treuen foc per la boca i no són de ferro.

(…) així són els llibres , (…) així la realitat

Conflictes, guerres, morts, fams, epidèmies…, a quin món més fantàstic hem escollit viure?
Política barata, mentides, desinformació, manipulació…, de quina gent més harmoniosa em escollit rodejar-nos?
Jaguards, pantalles planes, mòbils d’última generació, playstation, joies cares, roba de marca…, a quines coses hem decidit donar importància?

A vegades em dóna la sensació que ni adonar-nos de les coses que fem malament és una de les coses que acabem fent bé. Però total, la relativitat de tot és una de les nostres millors armes quan veiem que anem contracorrent i a sobre sembla que ens ofeguem.

I així són els llibres, simples interpretacions de la realitat, on totes les coses amb sentit resten sentit a la història i creen una atmosfera on, fins i tot només amb el poder de la ment, l’oxigen és abundant i les males vibracions d’altres països.

Crec que ja no tinc res més a dir.., si voleu seguir vivint entre pàgines, ofereixo l’opció de seguir pensant que qui mata a tanta gent és un drac i no un tanc. Vosaltres mateixos, la similitud és extrema: els dos treuen foc per la boca.

Per aquest motiu, l’altre dia vaig sortir al carrer, i reflexionant sobre el que m’havien dit, que sense cap dubte havia de ser veritat perquè m’ho havia dit el meu amic que és amic del que coneix a l’home que sap com van realment les coses, vaig començar a creure en tot lo aparentment correcte.

Vaig creure coses bones i coses dolentes.

Vaig creure que els meus veïns no tenien prou diners per pagar el lloguer i que aquell mateix dia els farien fora de casa però que ells s’ho mereixien per no haver-lo pagat. Vaig creure que els ocells podien volar perquè eren de colorins, que tres per tres eren dotze perquè recordava haver-ho sentit a un amic de classe que sens dubte havia de tenir la raó perquè anava molt bé amb matemàtiques. Vaig creure que era igual quin diari escollís perquè tots tenien la mateixa objectivitat. Vaig creure que tots havíem de pensar igual perquè si tots pensàvem igual, volia dir que pensàvem bé. També vaig creure que els treballadors no teníem res a dir enfront els amos ja que érem inferiors, que el millor sistema polític era el governat per una persona, ja que sinó era un caos, etc, en fi, …. vaig creure tot el que em deien perquè el meu amic que és amic d’una persona que coneix a un que està ficat en política coneix el que realment passa al meu voltant.

Eeeh, i em sentia bé, sense problemes al cap, em sentia protegit quan pensava que altres ja pensaven per mi. La veritat, quina necessitat tenia jo de capficar-me en temes que només em feien ser una persona criticada per la majoria? Cap, absolutament cap necessitat. De fet, al meu sofà i davant la meva televisió, segurament observant com dialoga aquell polític que ho sap tot i que és conegut d’una persona que és amiga del meu amic, jo ja soc feliç..

I ara per ara…, segueixo pensant: si en realitat soc l’home més afortunat del món!!

Visc a la casa que els meus papes em van deixar en herència, la meva dona em fa l’esmorzar, treballo a la fàbrica, no, no m’importa que el “Señor Rucifresto” em pagui poc i em faci quedar durant les hores lliures, ell sempre em diu que soc el millor treballador i que per això m’he de quedar més temps. Arribo a casa, m’assento a la meva butaca.. sí, l’any passat vàrem poder comprar una butaca de pell, després d’anys estalviant per aquest gran guany. Llavors encenc la televisió, normalment miro la TV1, tot i que a vegades escolto la radio, el primer canal que sempre tinc posat és la Cope, i bé.. de fet a mi ja m’està perfecte aquest com qualsevol altre. A l’hora de sopar, que normalment és doreta perquè m’he de llevar molt aviat, la “meva” dona ja em té preparada la teca. Puc dir que ella ja fa bé la seva feina, perquè em prepara el menjar que m’agrada just de la manera que m’agrada. En qüestió, si no fes bé ni això ja la podria engegar a pastar fang. Havent sopat i havent fet que la dona em retirés els plats del davant perquè a vegades estic tant tip que em venen arcades, em poso el meu pijama que és meitat la bandera espanyola i meitat la bandera americana i m’estiro al llit. Tinc aquest pijama perquè vaig veure un anunci que deia que aquest era un model que estaria molt de moda i jo com a persona important al barri he de destacar en aquestes coses. L’estic pagant en 6 mensualitats perquè és de “marca” però crec que la meva economia de moment em pot permetre capritxos com aquest. Normalment, després de posar-me el pijama faig un crit perquè vingui la dona cap al llit. A vegades, si en tinc prous ganes i no estic gaire cansat li dic que vull fer-ho un ratet. Dic un ratet perquè normalment ho faig acabar ràpid. Clar.., ella no fot res, només es cuida als nens i fa la feina de casa, però jo sí que treballo “de veritat” i estic molt esgotat!

Què he de dir, aquesta és la meva vida. Els caps de setmana acostumen a ser el mateix però sense haver d’anar a treballar, per tant, aquestes hores perdudes es sumen com a hores que estic adorant la meva estimada butaca sense treure’m el pijama excepte quan fan futbol que em mudo.

De fet, diria que visc bé, no causo problemes ni faig merders com aquells grups terroristes que diu la ràdio que hi ha per tots cantons. Comenten que fan manifestacions, pengen pancartes, fan debats i coses d’aquestes que només serveixen per tocar els collons als demès. Jo penso: quin problema hi ha en qui mana? Eh, que.., ells tant com jo es poden comprar una butaca de pell i poden buscar-se dona perquè els hi faci el sopar, no és així?? No entenc què els hi passa pel cap. Què més volen?

Potser és que no tenen un amic que té un amic que coneix a una persona que està ficada política i que ho sap tot.

Doncs sí, és una llàstima per a ells.. no trobeu? Una verdadera llàstima que no pensin com jo i tanta gent que no causa problemes. Només emprenyar, emprenyar i emprenyar.. i per què? Si en realitat tot va bé i no ens hauríem de queixar de les decisions de la gent que sap com s’han de fer les coses. Si en realitat.. ells no han estudiat per això? Ells rai que són llestos i saben la millor manera de fer-ho tot. No entenc com aquests bàndals es volen fer veure tant si en realitat no aconseguiran res.. no ho entendré mai.

I ells, que ho entendran mai?

(que visqui la ironia;

que s’acabi amb la gent així!)

i jo em pregunto, que és el que necessitem realment?

Jo ara per ara necessito expressar i assaborir el gust del diàleg, i.. sí, queda clar que també és el que vull.

Amb això espero ser una mica crítica amb les coses que de veritat em preocupen i donar una opinió més al món, res, una més.